dimarts, 28 d’octubre de 2008

Again, and again, and again...

Hòstia! Cagundena! A la feina m'han tornat a fotre bronca. La veïna del tercer m'ha saludat i ni m'he enterat. He perdut l'autobús per badar. I li acabo de dir a una amiga que fa un dia fantàstic (plou a bots i barrals!). Febre no tinc... No em fa mal res. I no tinc la regla. Llavors, llavors només pot ser una cosa. M'estic enamorant. M'estic enamorant? Un altre cop? Però, no vam quedar que mai més? Desperta! La vida és massa curta com per passar-se-la mirant els ocellets volar sota la pluja. T'has begut l'enteniment? Que ja no tenim 15 anys, per favor... Ara toca tot allò de fer cara de babau, plorar amb qualsevol tonteria, enviar 50 missatges absurds en un dia... Buf, no sisplau, un altre cop no...

9 comentaris:

llenguaddicta ha dit...

Vaja, em pensava que era l'única que no en volia tornar a saber res. Veig que som més que un club. El club de les dones des-enamorades. Ja ja ja! Podríem fer una festa...

El Company de Venus ha dit...

Ara una opinió masculina. Què en faríem els homes sense dones enamorades? Endavant les atxes.. Missatges, sospirs, mirades perdudes... que la primavera sembla que sigui aquí...

Amèlia ha dit...

Doncs, sí, Llenguaddicta, sembla que en som un bon munt. On s'ha de signar per afegir-se al club?.

Company de Venus, no sé què dir-te. A mi em sembla una opinió molt egoïsta. I el munt d'hores perdudes fent volar coloms?

El Company de Venus ha dit...

En això tens raó.

rosseta ha dit...

Bones,
acabo d'entrar al teu blog però m'ha agradat l'escrit, home si que perds bastant temps quan estàs enamorada, però suposo que també se't passen les hores més ràpides jeje. Igualment si els missatges i la cara de babau també el posa el noi, no tot està perdut... No importa el mal que t'hagin fet, si no te'l tornen a fer, es clar.

Amèlia ha dit...

Benvinguda al blog, Rosseta. Tens raó, quan l'encaterinament és recíproc la vida és meravellosa. Però, ¿i quan no ho és?

mar ha dit...

doncs a mi m'encanta enamorar-me...
és l'estat més meravellós i màgic que existeix...
tot té un altre color...
un altre gust...
un altre aroma...
un altre tacte...

fer volar coloms, hores perdudes?
hores guanyades a la imaginació i a un estat de benestar absolut...
m'encanta estar enamorada i enamorar-me cada dia...
us ho recomano...
val la pena!

(amèlia, m'agrada el que escrius, t'afegeixo al meu llistat de blocs si no et fa res)

Amèlia ha dit...

No, Mar, no em fa res. M'afalaga!! Bé, enamorar-se és fantàstic, però quan no és recíproc, no val la pena perdre-hi més temps... Així és la vida.

mar ha dit...

Tens raó Amèlia, enamorar-se sense correspondència potser no és gaire productiu...
però jo també m'enamoro del que faig, de la vida, de cada moment, d'un paisatge, d'una conversa, de les persones,... enamorar-nos del que ens envolta...
i quan aquest és el teu estat habitual, la gent que t'envolta capta aquest estat i... s'enamoren de tu!
Deixa que t'envaeixi...
veuràs els efectes positius que té sobre les persones...
un petonet!