dilluns, 27 d’octubre de 2008

Allò que el vent s'endugué

I arriba el gran dia. El dia tan esperat. Has quedat amb un noi que et fa tilin, que fa temps que us dieu tonteries i que sabies que tard o d'hora cauria. Et poses la roba més provocativa que tens, aquella roba que tens guardada a l'armari amb una etiqueta que hi diu Només per a emergències. Et depiles les celles amb cura, revises que al bolso hi hagi tot el que necessitaràs per a una possible nit fora de casa, buides el desodorant, col·labores al consumisme abocant-te a sobre l'ampolla de perfum (car) que més t'agrada, et tornes a mirar al mirall i et dediques un somriure que només tu entens. I som-hi.

La nit és fantàstica, la temperatura no podria ser millor, i la lluna brilla i et somriu. Ell t'espera puntual, ben vestit, ben plantat. Quan et té al davant et diu que estàs preciosa. Deu punts. Quan li fas els dos petons de rigor t'adones que també li ha caigut l'ampolla de perfum per sobre, que s'ha afaitat del dret i del revés per no deixar-te la cara feta un mapa (tot un detall) i aneu a sopar al lloc més romàntic de l'univers.

El vi i les espurnes del reflex de l'espelma als seus ulls ajuden a escalfar l'ambient. Una copa en un altre bar en acabar, i llavors et fa la pregunta: "Vols venir a casa? Tinc un vi molt bo". El vi m'importa 3 pebrots, anem a casa teva JA! A l'ascensor comences ja a escalfar motors, mentre obre la porta penses "No miris si està ordenat o no, no t'hi fixis, no t'hi fixis", i te'n surts, i no t'hi fixes (com baixa la trempera veure que el teu futurible és un porc). Al sofà uns preliminars: petonets, carícies, una espatlla descoberta, el tirant del sostenidor, fora sabates. Passem a l'habitació, la cosa pinta molt i molt bé, mentre arribes al llit intentes recordar si has agafat condons, sí, els duus a la butxaqueta secreta del bolso. La roba va caient al ritme de les agulles del seu despertador, ell apaga el llum (llàstima), ja sou tots dos completament despullats, i llavors...

I llavors problema: no li trobes la tita. No li trobes! I penses, "On coi l'ha ficada?" Obres el llum. Tachaaaan! El teu dit petit és més gros que el seu "germanet petit" (i tan petit!) en plena erecció. Allò de que el tamany no importa s'ho devia inventar aquest paio que tinc en pilotes al meu costat.

9 comentaris:

El Company de Venus ha dit...

Ostres, però tant, tant petita era? Potser no ho vas valorar prou i era un prodigi de la naturalesa. Ara ho entenc... Per això va apagar el llum...

Amèlia ha dit...

Carinyo, no pots valorar una cosa que pràcticament no existeix. (A les fosques el tamany també importa...).

El Company de Venus ha dit...

Ostres, insisteixo... Era un prodigi de la natura (pel que fa al seu micro-tamany). Tanta preparació per no res!

Amèlia ha dit...

Més que prodigi jo en diria "error" de la natura. És com si, posem per cas, surts amb una tia que t'agrada molt, i llavors resulta que és una sirena.

Lucrècia de Borja i Bairén ha dit...

a mi em va passar una cosa semblant. Tenia un micro-pene (una pena) i a més era ejaculador precoç.

Quan ho supere ho explicaré al blog...

ciber-besets

Amèlia ha dit...

Déu n'hi do quina joia, doncs, Lucrècia... Perquè com a mínim, si té una (pe)tita però la sap fer anar, encara. Però si no...

mar ha dit...

quin disgust noia...
tan bé que anava tot...

David ha dit...

Realment és increïble que aquest paio en algun moment s'hagi pogut creure digne de tu... ;-)

Amèlia ha dit...

Digne de mi? Ens coneixem? Per la teva foto diria que no. Conec un David, però és ros. En qualsevol cas, gràcies pel compliment. ;)