dijous, 30 d’octubre de 2008

Happy forever

Algunes dones (totes?) tenim una facilitat innata per a enamorar-nos d'homes que mai podrem tenir: gays, nòvios d'amigues, homes molt més grans (o molt més joves), casats... Al meu voltant hi ha tot de parelles que porten juntes anys, algunes fins i tot dècades, i semblen tan feliços. També és cert que algunes d'aquestes relacions s'acaben, però no són totes, per tant encara em queda una lleu esperança de trobar l'home de la meva vida. Perquè, existeix, oi? O potser només algunes persones estan fetes per a compartir la vida amb un sol amor? Llavors, els altres què hem de fer? Papallonejar? On era jo quan van repartir els nòvios-per-a-tota-la-vida? Per que ningú no em va guardar les engrunetes del pastís? No és just!

12 comentaris:

El Company de Venus ha dit...

L'altre dia em van dir una frase que em va fer pensar: 'El amor es eterno mientras dura', de Vinicius de Moraes, un cantant i poeta brasiler. El coneixes? Doncs això, que, com deia en Carles Sabater en una cançó, no hi ha res etern. No pateixis perquè el dia del repartiment no hi fossis... No és un fet aïllat, sempre hi ha repartiments d'amors per a tota la vida... però compte, que tenen data de caducitat.

Lucrècia de Borja i Bairén ha dit...

Doncs no sé on estaries, però em sembla que jo hi seria a prop de tu, perquè tampoc m'ha tocat res d'això...

Jo tinc la teoria de que eixa gent no saben viure sense parella i de vegades estar per estar. Fixa't amb la gent que tens al voltant i mira, de veritat, si t'agradaria tindre una relació com la que tenen. En trobes alguna aixi?? Jo no. Vull alguna cosa especial de veritat, i això no és fàcil de trobar. I mentre arriba... estic molt bé amb mi mateixa.

Potser nosaltres som més independents i no necessitem "qualsevol" al costat.

Per cer, sí hi ha via una parella que m'encantava, i ell se l'ha deixada a ella per una companya de feina.

ciber-besets de dona independent

David ha dit...

Estem en temps de crisi; la felicitat s'ha de repartir amb moderació.

Amèlia ha dit...

Sí, company de venus, coneixia la frase. És d'un poema de Vinicius que es diu "Soneto da fidelidade", que està inclòs a la cançó Eu sei que vou te amar (una delícia de cançó). Els versos on apareix la frase que esmentes diuen:

E assim, quando mais tarde me procure
Quem sabe a morte, angústia de quem vive
Quem sabe a solidão, fim de quem ama
Eu possa me dizer do amor (que tive):
Que não seja imortal, posto que é chama
Mas que seja infinito enquanto dure.

Amèlia ha dit...

Ai, Lucrècia, que em sembla que ens quedarem per vestir sants (o per desvestir-los, que és més suggerent...). Jo sempre havia cregut en allò de la mitja taronja, però em sembla que comencen a estar totes ben pansides (o sense suc).

Això que dius que no necessitem ningú al costat perquè som més independents... em sembla que no hi estic gaire d'acord. Posats a demanar, que en siguin un bon grapat (i si estan bonets, encara més).

Amèlia ha dit...

David, em sembla que la felicitat de la qual parlem la van repartir molt abans de la crisi.

òscar ha dit...

des de l'obrador van sortint pastissos a tothora cap a l'aparador.

Amèlia ha dit...

Ja ja ja! Doncs per què no me n'he menjat cap, encara?

òscar ha dit...

s'ha d'anar a la pastisseria tradicional, la de tota la vida. i fer cua amb paciència amèlia.
al súper sols s'hi troba granel del tipus martínez o aquells pastissos de poma que no tenen gust ni de pastís ni de poma. :)

Amèlia ha dit...

Ah, d'això es tracta precisament... de fer cua. Espero no fer-me vella esperant. Jo sóc aquella a qui sempre se li colen i no diu res per no muntar una esceneta.

mar ha dit...

mira, no sé on eres tu... però jo devia ser just a l'altre costat...
tinc la mateixa parella des de fa 26 anys (buufff! molts, no?) i, com tot, té la seva part positiva i coses que hem anat canviant...
el (nostre)secret està en ser bons companys de viatge i tenir prou llibertat per poder decidir en cada moment el que vols fer i ser de manera indivdual, i saber trobar el punt d'independència i voler ser una taronja sencera (no mitja)i... (mil altres detalls que farien aquest comentari interminable...)
un petonet maca...
i no desesperis... quan menys t'ho pensis o quan menys el busquis apareixerà...
això si, estic d'acord amb el company de venus i en Vinicius... res és etern...

Amèlia ha dit...

Gràcies, Mar, les teves paraules em donen un xic d'esperança. Et felicito pels 26 anys d'amor. La teva recepta em serà molt útil.