dissabte, 8 de novembre del 2008

Que morin les princeses i els prínceps

Desenganyem-nos: els contes de fades no existixen. La Blancaneu, la Bella Durment i la Ventafocs ens han fet més mal que bé, tant a les dones (que ens passem la vida esperant que un príncep ens tregui de l'avorriment) com als homes (que se la passen intentant-nos fer creure que són aquell príncep que esperem). La vida és molt més senzilla que tot això. Les coses no són per sempre, o com a mínim, són per sempre mentre duren. Podem dir "T'estimaré sempre", però sempre afegint-hi un "de moment". Potser el problema d'aquesta reina de cors és que sempre que ha començat una relació ho ha fet com si fos per sempre. Tinc una amiga a qui les coses per sempre li fan pànic, mai no fa res pensant que serà per sempre, però és feliç, precisament per això, casada amb el seu primer i únic nòvio i amb dos fills. Mai no s'ha plantejat que ell fos l'home de la seva vida, senzillament, aprofita el moment. I el seu moment fa dècades que dura. Serà aquest el secret? Començar les coses no pensant que han de ser per sempre? Viure el moment en tot moment?

Prínceps del món, deixeu de despertar princeses a cops de petó. Rebeleu-vos contra el jou que us obliga a ser perfectes. Volem homes normals, amb defectes, amb manies, de carn i òs. Nosaltres, mentrestant, ens anirem despertant soletes per rebre-us ja llevades.

7 comentaris:

òscar ha dit...

val però, de tant en tant, ens disfressem uns de granotes i els altres de belles princesses i somiem, per uns minuts, que plegats anirem al vaixell atracat al port de palma o viatjarem per mig mon.

Amèlia ha dit...

Vols dir? Jo ja m'he cansat de besar prínceps que s'acaben convertint en granotes. A veure quan em passa al revés.

òscar ha dit...

val. s'accepta pulpo como animal de compañía. :)
eiiii ... que això no vol dir que siguis tu la que ha de patir la mutació polp/princessa eh! :)

Amèlia ha dit...

Intentaré no convertir-me en un pop, ni en una princesa tampoc. Ara toca una temporadeta de ser l'as de trebols, sola i amb bona sort. Toquem fusta...

El Company de Venus ha dit...

Crec que el secret està en viure l'instant (allò del carpe diem) i no obsessionar-se si allò que vivim serà per sempre... o per dos mesos... o per dos anys o per dues dècades... la vida ja és prou complicada com per anar donant-li voltes a un concepte bàsic: tot, absolutament, tot passa... o com a mínim canvia.
Pel que fa al prec que els fas als prínceps, ai las, encara tenen a sobre una cuirassa de la tradició mal entesa que han de treure's del damunt... I fins que això no passi...
Sort.

Amèlia ha dit...

Bona sort, mala sort... qui sap? La sort és finita.

El Company de Venus ha dit...

Cada cop sóc més del parer que no hi ha bona o mala sort... Que la sort és un element que ens inventem per justificar les nostres decisions o les dels altres que ens afecten... o simplement per explicar casualitats de la vida.