Avui dia, amb això dels blogs, de sobte algú et deixa un comentari de manera anònima. El comentari és més aviat picant, i zas!, hi caus de quatre grapes. Tinc una amiga que no aprèn mai: quan un anònim li deixa un comentari, l'ha de conèixer. És superior a les seves forces. I què passa quan es coneixen? Doncs que, com era d'esperar, el paio no és el seu tipus. Acostumen a ser freaks infumables [sic]. Jo ja li dic, que no trobarà l'home de la seva vida al món virtual. Que surti més, que miri i triï, que conèixer homes a través de la xarxa és com comprar tomàquets per internet: la meitat estan podrits. A mi m'agrada més triar el gènere. Sóc convencional en aquest aspecte. M'agrada mirar. ¡M'encanta mirar! I quan algú m'interessa, llanço la xarxa (la de debò, no la virtual).
És clar que, de vegades, dins la xarxa pesco taurons... és un risc que s'ha de córrer.
És clar que, de vegades, dins la xarxa pesco taurons... és un risc que s'ha de córrer.
10 comentaris:
És una temptació citar-se amb algú que coneixes per internet.
Sí, una temptació que de vegades surt cara... Benvingut al meu blog.
El problema és que la teva amiga passa de la nebulosa i suggerent expectativa a la dura i freda realitat. Digues-li que se'n podria sortir millor si pel mig parlés amb el "paio" per messenger, intercanviant fotos, converses, pensaments... i si l'interès es manté, aleshores és quan pot ser molt interessant anar més enllà i conèixer el "paio" personalment.
T'ho dic perquè... (ehem!)... amb mi va funcionar! ;-)
Hola, David. Benvingut al meu blog. (No m'imaginava que en tan poc temps que fa que l'escric, em sortirien tants lectors de cop).
Però home, a tu et deu funcionar perquè poses la teva foto directament, i com a mínim, una ja sap amb què se les haurà. Com dic jo, es tracta de tenir la mercaderia davant (encara que sigui amb foto). La meva amiga (a qui direm L, perquè igual s'emprenya amb mi si hi poso el nom) és massa valenta, o massa innocent. El món virtual és ple de freaks, i si jugues amb foc...
Amelia, ya te vale.Creía que nuestras conversaciones eran secretas. Si llego a saber que usas mis miserias para escribir un blog, no te cuento nada. Pero diré, en mi defensa, que el freak en cuestión parecía otra cosa (y sí, David, hubo contacto por mesenger previo al encontronazo, pero ni fotos ni mucho más). En fin, seguiremos buscando.
Un besito, chula.
és el que tenen aquestes coses de la xarxa, que al no veure a l'altra persona tendim a idealitzar i quasi sempre quedem decebudes al vore la realitat.
El millor és no fer-se cap espectativa (encara que siga dificil no fer-ho)
Em vaig enganxar a un blog d'una argentina que es diu "Ciega a citas", el blog ha triomfat mogolló i ara ha escrit un llibre i en breu es farà una serie sobre la història de la xica aquesta.
Molt curiós el que relata i com ho fa.
ciber-besets a cegues
Ja ja ja! Perdona cariño, pero es que era una historia muy adecuada para mi nuevo blog. (No te enfadas, ¿verdad?) Si nadie sabe quien eres! No he puesto tu nombre ni nada comprometedor.
Besito.
Quina canya, no? Si li publiquen un llibre i li fan la sèrie i tot. A veure si el visito (però si tu t'hi vas enganxar, segur que és bo). ;-)
Jo crec --per experiència personal però no només per això-- que els entorns virtuals són sovint més adients a l'hora de conèixer l'altre que no pas el "món real", per dir-ho d'alguna manera. Per internet, i sota el carapassó de l'anonimat, pots permetre't ser tu mateix o, com a mínim, aquell que voldries ser. I voler una cosa és mitja feina per a tenir-la. Et despulles de les maleïdes inhibicions i t'expresses com penses: articulada i coherentment. (Hauria d'haver escrit "articuladament i coherent, però no m'agrada aquesta estructura, ho sento...). I t'ensenyes com ets, no pas com aparentes: en un entorn virtual és igual que et vesteixis a l'última moda o que estiguis "cachas". El que l'altre rep és el teu encant personal, el teu sentit de l'humor, els teus valors, els teus desitjos, les teves idees... Ensenyes el millor de tu mateixa, tal com ho fas personalment, però sense la façana i la superficialitat de la imatge. En un entorn virtual és quan estàs més a prop de ser tu mateixa.
A mi em va passar que quan ens van trobar per primera vegada ja ens estimàvem. Jo, com a mínim. Perquè per la seva forma de parlar i pel que deia --i també perquè ja l'havia vist en foto, que tampoc sóc tonto!--, sabia que havia trobat la meva mitja taronja, i d'això ja fa dos anys i mig (d'acord, no són unes noces d'or, però vaja, tampoc està malament, no...?) ;-)
Potser sí que al món virtual un és qui és, o qui voldria ser.Per mi perfecte, visca l'amor lliure, el cibersexe i tota la pesca. I si a sobre d'això neix una relació com la teva (felicitats), doncs encara millor. Jo també li dic a la L que primer s'hauria d'assegurar de amb qui queda, perquè el món està ple de psicòpates.
Publica un comentari a l'entrada